P. del libro 'Ser de izquierdas es ser el último de la fila (y saberlo)', de Gabriel Rufián

Intervendrán:
Juan Carlos Monedero. Profesor titular en la facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universidad Complutense de Madrid
Gabriel Rufián. Autor del libro
Hoy, como ayer, la izquierda, en la búsqueda eterna de la justicia social, debe tener una sólida base moral que entienda que un mundo sustentado en el sufrimiento de los nadie y en la lucha del último contra el penúltimo es un mundo intencionadamente mal hecho, fruto de muchas derrotas, en el que nada es casual. Si la historia nos habla de una realidad de libres y esclavos, de opresores y oprimidos, de eternos antagonismos, debemos decir sin pudor que la historia es una lucha eterna y cambiante de clases en la que el control siempre ha sido negado a los mismos. El propio Marx dijo una vez "yo no soy marxista" y "es necesario dudar de todo". Con estas frases parecía invitarnos a no fosilizar su diagnóstico que, aunque válido hoy, está sujeto a constantes cambios presentes y venideros. La izquierda debe ser y es mucho más que sus partidos o sus líderes políticos. Ni unas siglas ni un líder deben erigirse en salvadores o redentores de causas o patrias como ha venido sucediendo los últimos cien años. La izquierda debe luchar por garantizar vidas que merezcan la pena ser vividas. Vidas en las que sea el trabajo lo que cree riqueza y no el dinero. Vidas en las que triunfen el talento y la inteligencia, y no el abuso y la ley del más fuerte. Vidas en las que todos tengan todo sin quitar nada a nadie, en las que importe más el cómo y el porqué que el dónde y el quién.
////
Hi intervindran:
Juan Carlos Monedero. Professor titular a la facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid
Gabriel Rufián. Autor del llibre
Avui com ahir, l'esquerra, a la recerca eterna de la justícia social, ha de tenir una sòlida base moral que entengui que un món sostingut en el patiment dels no ningú i en la lluita de l'últim contra el penúltim és un món intencionadament mal fet, fruit de moltes derrotes, en què res és casual. Si la història ens parla d'una realitat de lliures i d'esclaus, d'opressors i d'oprimits, d'antagonismes eterns, hem de dir, sense vergonya, que la història és una història de lluita eterna i canviant de classes en la que el control del règim i de les hegemonies sempre ha estat negat als mateixos. Marx mateix va dir un cop "jo no sóc marxista" i "cal dubtar de tot" reflectint la necessitat de no fossilitzar un diagnòstic de fa cent setanta anys, vàlid avui, però subjecte a canvis constants, presents i futurs. L'esquerra ha de ser i és molt més que els seus partits o polítics. En cap cas unes sigles o un líder polític s'han d'erigir com a salvadors o redemptors de causes o pàtries, com ha estat passant els darrers cent anys. L'esquerra ha de lluitar per garantir vides que valguin la pena ser viscudes. Vides en què sigui el treball el que crea riquesa, i no pas els diners. Vides en què sigui la intel·ligència i el talent intrínsec a tothom allò que triomfi, i no pas l'abús i la llei del més fort. Vides en què imperi que tothom ho tingui tot sense prendre res a ningú, en què importi més el com i el perquè que l'on i el qui.