Exposició "L'anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall". Entrevista a Paula Bonet

Primerament, la pintora pintava amb pinzells (primera part), després amb les mans (segona part) i més tard amb la inclinació del terra (tercera part). L’objectiu de la pintora era desaparèixer en la pintura. Per això, a les obres del que originàriament era la conclusió (tercera part) d’aquesta mostra, volia que el blanc de la pintura es fonés amb el blanc de la paret.
D’això, però, fa molts anys, quan la pintora encara tenia por.
L’anguila que arriba a la Fundació Vila Casas és una anguila revisada: l’animal ja ha portat a terme la primera mutació i l’autora ja no vol desaparèixer. Ja no és la petita fulla de salze transparent que travessà instintivament tot un oceà, grimpà per un riu i se soterrà en el fang per tal de no sentir res.
Ara la pintora es reafirma, opina, estripa la tela si cal. La pintora, fins i tot, arriba a intoxicar-se d’aiguarràs; no se n’enorgulleix, però què hi farem. L’anguila és carn que s’arrossega, gràcies a la capa de mucosa que l’envolta i la viscositat del medi per a veladures, sobre la superfície de teles de lli de fins a quatre metres de llargada. Hi recupera una figuració que conviu en harmonia amb les obres abstractes de l’anterior anguila i també amb la paraula, perquè rescata i situa a les parets, al costat de les teles, fragments de textos de la novel·la homònima que va publicar amb Anagrama el 2021.
El cos que fou abusat i violentat a través del sexe i el part, de l’avortament i la sang, sent ara plaer en prendre consciència d’ell mateix. El cos recuperat aixeca miralls amb ambdues mans i il·lumina les violències exercides contra les dones durant massa temps. Després hi tira damunt litres d’aiguarràs. I les anihila.